Editorial de La Vanguardia del 26 de Setembre de 2011 – http://www.lavanguardia.com/opinion/editorial/20110926/54222083657/el-agua-y-sus-problemas.html

La gravedad de la coyuntura económica ha provocado un tremendo baño de realidad. A los recortes habrá que sumar, a partir del 1 de octubre, el incremento del precio del agua. La Agència Catalana de l’Aigua (ACA) está en números rojos, acumula una deuda de 1.367 millones y, a pesar de haber reducido sus gastos en un 16%, no ha podido evitar el aumento del precio del agua. El canon del agua subirá un 8,5% y afectará de forma desigual a los catalanes dependiendo del municipio y de su situación económica. El canon es un gravamen para obras hidráulicas que se paga con el abastecimiento y representa en torno al 15% o el 20% del recibo.

El conseller Lluís Recoder ha explicado que tal incremento forma parte de un proceso de saneamiento de las cuentas del ACA, que está en una situación muy comprometida. Lo cierto es que a la deuda acumulada por los anteriores gestores habría que sumar las obras pendientes de realización, principalmente depuradoras, obras imprescindibles para las exigencias higiénicas y ecológicas de nuestra sociedad. Una reciente sentencia judicial que afecta al Tordera ha puesto de relieve la perentoria necesidad de determinadas obras públicas que será difícil llevar a cabo en los próximos años.

No terminan aquí los problemas del agua en Catalunya. No es necesario recordar el patético momento de la sequía, vivido tres años atrás, que dejó prácticamente sin agua la conurbación de Barcelona y que obligó al entonces conseller Baltasar a improvisar carísimas soluciones de emergencia. Un par de años lluviosos no han solucionado el problema. Lo han aplazado.

En plena crisis económica y con el encarecimiento de la gasolina, la solución de las depuradoras se revela extraordinariamente cara. Quizás ha llegado el momento de que las propuestas del Compromís per Lleida reforzadas por las tesis del catedrático Dolz, expuestas hace exactamente un año en una sesión civil en la Universitat de Lleida, sean tenidas en consideración. Una visión global de las cuencas y de sus múltiples posibilidades de interrelación permitiría contemplar el problema del agua en su conjunto, sin perjudicar el delta del Ebro y liberando el Ter de su actual asfixia. La crisis puede imponer recortes, pero no impide avanzarse a las dificultades del futuro, como proponen los imaginativos promotores del Compromís per Lleida, que propugnan una visión conjunta del agua en el marco de una mancomunada visión de Catalunya en la que las Terres de Lleida deberían adquirir un protagonismo central.

Tot el que es va dir i va succeir en la segona jornada “Aigua per Unir” celebrada a Lleida el dia 18 de setembre de 2010 va ser recollit en format audiovisual. Un cop editat el material, l’hem fet públic per deixar testimoni de l’acte i perquè tothom que hi estigui interessat pugui seguir les presentacions i el col·loqui.

El material que es pot veure i descarregar és el següent:

1 – Aigua per Unir 18 setembre 2010 – Obertura acte from Aigua per Unir on Vimeo.

2 – Aigua per Unir 18 Setembre 2010 – Presentació from Aigua per Unir on Vimeo.

3 – Aigua per Unir 18 Setembre 2010 – Conferència Josep Dolz from Aigua per Unir on Vimeo.

4 – Aigua per Unir 18 Setembre 2010 – Conferència Francesc Camps from Aigua per Unir on Vimeo.

5 – Aigua per Unir 18 Setembre 2010 – Conferència Joan Gaya from Aigua per Unir on Vimeo.

6 – Aigua per Unir 18 Setembre 2010 – Conferència Josep Maria Escribà i Ignasi Aldomà from Aigua per Unir on Vimeo.

7 – Aigua per Unir 18 Setembre 2010 – Col.loqui, primera part from Aigua per Unir on Vimeo.

8 – Aigua per Unir 18 Setembre 2010 – Presentació Taula Rodona from Aigua per Unir on Vimeo.

9 – Aigua per Unir 18 Setembre 2010 – Taula Rodona Germà Bel from Aigua per Unir on Vimeo.

10- Aigua per Unir 18 Setembre 2010 – Taula Rodona Antoni Puigverd from Aigua per Unir on Vimeo.

11 – Aigua per Unir 18 Setembre 2010 – Taula Rodona Enric Juliana from Aigua per Unir on Vimeo.

12 – Aigua per Unir 18 Setembre 2010 – Taula Rodona Ferran Sàez from Aigua per Unir on Vimeo.

13 – Aigua per Unir 18 Setembre 2010 – Col.loqui, segona part from Aigua per Unir on Vimeo.

14 – Aigua per Unir 18 Setembre 2010 – Lectura manifest Ignasi Aldomà from Aigua per Unir on Vimeo.

 

Article d’Oriol Mas publicat a El Punt que podeu llegir aquí o en la web del diari a través de l’enllaç http://www.elpunt.cat/noticia/article/1-territori/11-mediambient/324041-feia-trenta-tres-anys-que-sau-i-susqueda-no-estaven-tan-plens.html

Feia trenta-tres anys que Sau i Susqueda no estaven tan plens

Les pluges d’aquest últim mes han omplert fins a dalt els dos embassaments

L’ACA diu que està complint el Compromís pel Ter, i els sectors gironins vinculats al riu demanen un canvi real en la gestió

31/10/10 02:00 – Susqueda – Oriol Mas

La llevantada de fa quinze dies va concentrar les precipitacions al sector oriental dels Pirineus, beneficiant sobretot la capçalera del Ter. La quantitat d’aigua que va caure es va afegir a un nivell dels pantans de Sau i Susqueda ja molt elevat, que des de mitjan mes de maig no ha baixat, conjuntament, del 80%. Això ha fet que dijous passat el pantà de Sau estigués al 93,8%, i el de Susqueda, al 98,3%, sumant 384,2 hectòmetres cúbics dels 398 totals de capacitat conjunta. Aquestes xifres no s’havien assolit des de fa 33 anys, quan el novembre del 1977 es van superar els 386 hm³, si bé és cert que en diverses ocasions s’havia superat el 90% de capacitat. En tot cas, i per deixar espai als pantans en cas de pluja i per l’aigua que hi continua entrant, l’ACA ha començat a desembassar, i això es tradueix en uns cabals circulants per Girona i fins a la desembocadura, a Torroella, superiors als habituals, al voltant de 10 i 17 m³/s, respectivament. El pantà de Boadella també ha tingut un augment considerable d’aigua, i ja supera el 53%, la millor xifra des de la primavera de l’any 2009.

La gestió, a debat

La bonança hídrica després de la sequera del 2007 i el 2008 no s’ha aprofitat per replantejar el model de gestió amb vista a evitar situacions semblants. Aquesta és la conclusió unànime a què han arribat els representants d’algunes de les institucions gironines que més es van mullar durant aquell episodi, reclamant un tracte millor al riu Ter i els usos que se’n deriven i una reducció del transvasament. Reconeixen que s’ha avançat, i que l’ACA ha posat en marxa diverses actuacions encaminades a augmentar el recurs disponible com ara la dessalinitzadora del Prat, però troben a faltar canvis estructurals i pronostiquen que quan hi hagi una altra sequera –“cada dia falta un dia menys”– la conca del Ter tornarà a ser la gran perjudicada. “No queda clar quin recurs ha de substituir el cabal del Ter per abastir Barcelona, perquè la dessalinitzadora, a més de ser cara només garanteix una petita part del cabal necessari”, segons explica Albert Ruhí, de l’Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista de Girona, una opinió que també comparteix Narcís Illa, portaveu de les comunitats de regants del Baix Ter. Illa recorda que el canvi climàtic afectarà la capçalera del Ter, que cada vegada hi ha més bosc i que, per tant, aquest absorbeix més aigua, i que només està previst utilitzar les dessalinitzadores quan els pantans no estiguin tan plens: “S’han fet coses, però són pedaços que només allarguen una mica el temps abans d’entrar en fases d’excepcionalitat o d’emergència, però la realitat és que continuem sense cap gran aportació nova d’aigua per a l’àrea metropolitana de Barcelona”. Des de l’ateneu recorden, a més, que abans de les pluges de fa quinze dies el volum d’aigua que es deixava anar Ter avall no complia els cabals mínims i que això demostra que no s’ha canviat de filosofia en la gestió hídrica.

Tots coincideixen que la solució és assumir els postulats del moviment Compromís per Lleida, que advoca perquè la Generalitat inverteixi en la modernització de regadius per tal que l’aigua que ara es malgasta es pugui desviar per a les necessitats de Barcelona. Aquest moviment i el del Ter s’han ajuntat sota el lema Aigua per unir. Pel president del Consorci Alba-Ter, Francesc Camps, “és decebedor que qui havia de liderar el consens, el govern, no ho està fent, tot i que han tingut dos anys i mig des que es va acabar la sequera. La gestió de l’aigua és un tema complex, i ara que hi ha aigua hem desaprofitat un temps preciós per gestionar més bé el recurs”. Un pacte nacional per a l’aigua és la sortida que consideren bàsica per a unes noves bases i per garantir el subministrament. Manel Serra, gerent del Consorci de la Costa Brava, diu que “creia que en aquest temps s’avançaria més, però el model continua sent el mateix; Barcelona penja del Ter i això no s’ha resolt. A la Muga, on la situació també es preocupant, ja fa 10 anys que tenen l’ai al cor. Tenim el recurs, però cal adequar les xarxes”.

Les frases

“Qualsevol solució passa pel retorn del Ter, perquè quan hi hagi una altra sequera el riu tornarà a ser el que més patirà” – Francesc Camps, President del Consorci Alba-Ter

“Només s’ha fet la dessalinitzadora pel que fa a grans obres, i això només resol una petita part del problema” – Manel Serra, gerent del Consorci de la Costa Brava

“Hem aconseguit coses, però el país ha de ser valent i treure les barreres entre conques. Si no, depenem de la pluja” – Albert Ruhí, portaveu de l’Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista de Girona

“El Compromís pel Ter es complirà si el temps hi acompanya, quan Girona hauria de ser només una reserva estratègica” – Narcís Illa, portaveu de les comunitats de regants del baix TerLes xifres

Les xifres

384 hectòmetres cúbics són els que sumen Sau i Susqueda, dels 398 de capacitat que tenen entre tots dos

53% de capacitat és l’actual estat del pantà de Boadella, un percentatge al qual no arribava des de l’estiu del 2009

Fotos cortesia de Narcís Rubio i Marta Palmada, Observatori del Ter

 

A través dels següents enllaços us podeu descarregar les diferents presentacions a la jornada “Aigua per unir” en format pdf:

La Catalunya hídrica desequilibrada, per Josep Dolz, Grup Flumen, Universitat Politècnica de Catalunya

El Ter demana un canvi, per Francesc Camps, alcalde de Celrà, president del Consorci Alba-Ter i de la Plataforma del Ter

Entre l’aigua recurs i l’aigua medi, per Joan Gaya, gerent Consorci per a la Gestió Integral d’Aigües de Catalunya

El Manifest de Vallbona, el Compromís per Lleida i les noves opcions per a Catalunya, per Josep Maria Escribà i Ignasi Aldomà, Compromís per Lleida

Article de Pau Echauz publicat a La Vanguardia que podeu llegir aquí o descarregar en format pdf.

El Compromís per Lleida debate la necesidad de un pacto para Catalunya en torno a los escasos recursos hídricos

PAU ECHAUZ, Lleida

El agua como elemento de debate para unir sinergias entre territorios; la necesidad de un diálogo desde la sociedad civil para un pacto catalán del agua basado en la mutualidad, sin prisas ni urgencias que se olvidan al día siguiente de que se acabe la sequía y el eco de la eterna polémica entre lo rural y lo urbano. Son algunas de las conclusiones que se pudieronoír ayer en la Universitat de Lleida en una jornada organizada por el grupo de opinión Compromís per Lleida.

Los trasvases, las necesidades de abastecimiento del área metropolitana de Barcelona, el impacto medioambiental, pero también la frustración que puede provocar la culminación del canal Segarra-Garrigues sin que pueda regar muchas fincas fueron algunos de los aspectos que trataron los ponentes, entre los que se encontraban representantes de entidades como la Plataforma del Ter, el instituto Flumen de la Universitat Politècnica de Catalunya o el Consorci per a la Gestió Integral d’Aigües de Catalunya. Todos coincidieron en la necesidad de que el agua, como bien escaso, debe administrarse con inteligencia y equidad.

Desarrollar el concepto de mutualismo para conseguir un pacto del agua entre territorios afectados por el mismo interés y riesgo, que proteja intereses comunes y en la proporción adecuada a cada uno de ellos, fue una de las conclusiones, apuntada por Antoni Puigverd. Según el escritor, la Catalunya que dibuja el Compromís per Lleida es la de mitos y modelos agotados como el del Empordà o la Barcelona olímpica pero no enfrenta territorios sino que, a partir de cómo asegurar el agua, “propone una nueva mutualidad colectiva”. En este sentido, la contrapuso con el No de les Terres de l’Ebre.

Para el director adjunto de La Vanguardia Enric Juliana, “la mutualidad catalana, el intercambio de intereses, podría ser más justa e igualitaria que el viejo concepto de solidaridad, desgastado de tanto manosearlo”. Juliana advirtió que “asistimosa una exacerbación de los intereses locales bajo el imperio de los intereses globales”. A su juicio, el Compromís habla de una nueva época. “Estamos anteuna interesante propuesta, que contrasta con la creciente atonía ydescapitalización política de la ciudad de Barcelona”.

Sobre el mismo tema, el filósofo Ferran Sáez opinó que hay una nueva relación entre la ciudad y el mundo rural, una aproximación entre la capital y las comarcas en la que Barcelona “ha ido perdiendo los rituales del poder”. El economista Germà Bel reivindicó
su pertenencia a las Terres de l’Ebre y fue el único que se mostró partidario de las veguerías. Las comarcas del sur de Catalunya “son un territorio centrifugado: Tarragona no ha sido su capital y Barcelona no se ha interesado nunca por nosotros”. Según Bel, el Ebro vive gracias a un tejido empresarial y productivo en el que el sector público tiene poca incidencia. “De ahí la importancia de tener una veguería, una institución propia”, reivindicó.

Según Ignasi Aldomà y Josep Maria Escribà, del Compromís per Lleida, Catalunya debería contemplar con interés las posibilidades de desarrollo de la nueva área que se dibujará con el canal Segarra-Garrigues, “más allá de considerar que el agua acabará yendo hacia Barcelona”. Ante un país volcado hacia la costa, Escribà entiende que las comarcas de Lleida “pueden ser una nueva California interior, el centro de una biorregión que implique un nuevo desarrollo rural”. El geógrafo Ignasi Aldomà advirtió de los interrogantes
que todavía tiene el proyecto del Segarra-Garrigues, pensado sólo para regar sin que se hayan evaluado las posibilidades industriales abriéndolo a otros sectores económicos.

El alcalde de Celrà, Francesc Camps, justificó la necesidad de un pacto poniendo como ejemplo el Ter, que abastece en un 76% de su agua a Barcelona y que en un año puede llegar a incumplir el caudal mínimo hasta 347 días.

Corredor hidráulico desde los Alpes hasta Catalunya y Castellón

El ingeniero de Flumen, organismo de la UPC, Josep Dolz, volvió a plantear en el debate la posibilidad de un futuro trasvase del Ródano, ya que las autoridades francesas han anunciado su intención de construir un canal desde Montpellier hasta Perpiñán, a 80 kilómetros de la frontera. En este sentido, apuntó que si se apoya el corredor mediterráneo entre Valencia y Catalunya también puede hacerse llegar el agua desde “la fábrica de agua más importante de Europa, los Alpes, hacia Catalunya y Castellón”. Por su parte, el gerente del Consorci per a la Gestió de les Aigües, Joan Gaya, advirtió que el agua se encarecerá y habrá que estudiar cómo trasladar el coste de las infraestructuras al consumidor.

Un compromís nacional

Article de Ferran Sàez a l’Avui

Enllaç: http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/311833-un-compromis-nacional.html

La concepció de país ha d’estar per sobre de localismes histèrics i tòpics tronats

Fa un parell de setmanes, a la Universitat de Lleida, vaig formar part d’una taula rodona en la que també participaven Germà Bel, Enric Juliana i Antoni Puigverd, convenientment moderats per Francesc Canosa. L’acte estava organitzat pel grup d’opinió Compromís per Lleida, que té com a principals cares visibles l’Ignasi Aldomà i el Josep-Maria Escribà. Un servidor de vostès ja té una edat, i en conseqüència ha pogut assistir a la presentació en societat de les més variades iniciatives. La immensa majoria eren vaguetats plenes de bona voluntat; altres eren, directament, autèntiques rucades. Compromís per Lleida és una cosa molt seriosa, potser la més seriosa que s’ha fet en els darrers anys en aquest país. No es basa en una reacció: ben al contrari, resulta inusualment proactiva. Tampoc té un to ressentit, ni està basada en la repetició de la síl·laba no. La cosa no va contra ningú, però tampoc es tracta d’un lobby a favor d’interessos concrets, en aquest cas d’empreses i/o institucions de Ponent. El projecte es diu Compromís per Lleida però es podria dir perfectament Compromís per Catalunya, perquè conté una nítida idea de país.

La idea parteix de l’aigua com un element cohesionador. Acostumats a plantejar aquest tema partint de ruboritzadors atacs d’histèria localista, el nou enfocament pot semblar gairebé extravagant. La primària dicotomia transvasaments sí / transvasaments no és substituïda per una altra basada en la idea de mutualitat: en la seva irreductible diversitat, cada zona del territori pot oferir determinats béns i serveis sense que això impliqui un tracte desfavorable per a ningú. L’àrea metropolitana de Barcelona té –i ha tingut, i tindrà– una necessitat d’aigua que resulta impossible de satisfer pels mitjans previstos. Les plantes dessaladores són un bon complement, però no poden resoldre el problema. Fins aquest punt, algú pot pensar: aquests volen vendre el vell producte del transvasament, etc. Doncs no: els arguments no s’acaben aquí. Si Barcelona té un problema, el Ponent català en té un altre: està mig despoblat, i el sistema de producció agrària està marcat per una obsolescència que el fa poc competitiu.

És tot just amb aquests dos elements que cal pensar globalment el tema. Només amb el primer ens quedem amb el tòpic de la Barcelona sobredimensionada que entén la resta del territori com un lloc més o menys pintoresc on es fan costellades; només amb el segon, assumiríem un segon carreró sense sortida: el de la cultura del no, la subvenció perpètua i l’endormiscament generalitzat. Per què no pensar el país unitàriament i buscar solucions equitatives? No hi ha cap dificultat insalvable. Això sí, calen un parell de coses importants: voluntat política i seriositat en el compromís per part dels actors que l’han de dur a terme, que per força són públics i privats. De què estem parlant, exactament? Barcelona té una necessitat creixent i objectiva d’aigua potable (deixo la ridícula i inventada expressió aigua de boca per als esnobs del ram) A les terres de Ponent aquesta aigua s’evapora en quantitats escandaloses a causa de l’ús massiu del reg per inundació (o reg a tesa, com s’ha dit sempre: els esnobs no la fan anar gaire, aquesta expressió). Per tant, el problema no és l’aigua en si mateixa, sinó la manifesta irracionalitat del seu ús.

Des de la primària contraposició transvasaments sí / transvasaments no, no resulta perceptible la possibilitat real de transformar aquests desequilibris en una possibilitat d’avançar, tot pensar-los en un mateix context. Si l’aigua que ara s’evapora absurdament a les planes de la Noguera o del Segrià pot ser aprofitada per Barcelona, els habitants de totes dues zones del país hi surten guanyant per força: els uns perquè tenen el subministrament assegurat i els altres perquè poden optimitzar els seus conreus amb sistemes de reg moderns i racionals. Tothom cedeix alguna cosa, aquí. L’important, però, és que tothom hi surt guanyant. En sentit contrari, què és allò que resultaria contraproduent i injust? Dues coses: d’una banda, una apropiació de l’aigua d’altres conques sense contraprestacions de cap mena (això és el que pretenen els partidaris cínics dels transvasaments); de l’altra, consumar la ficció d’un escenari social i econòmic irreal, basat de la dependència de les subvencions agrícoles (això és el que pretenen els detractors cínics dels transvasaments). Ja veuen, doncs, que els plantejaments de Compromís per Lleida permeten superar satisfactòriament debats arnats i idees tronades. Ja els he dit abans que estem davant d’una cosa molt important, que convé no menystenir.

Però això no és tot. El relat d’un país dividit entre un conglomerat urbà atapeït i problemàtic i una ruralia deshabitada i sense expectatives ja no té sentit. No som a la dècada del 1960, ni combreguem amb les rodes de molí del desarrollismo franquista. Som a l’any 2010 i hem après certes lliçons. És indiscutible, per exemple, la ruralització de la ciutat (en nom de la qualitat de vida) i la urbanització de la ruralia (en nom, igualment, de la qualitat de vida). A Barcelona la gent reclama horts urbans o millors accessos a la serra de Collserola, mentre que als poblets petits es reclama una millor connectivitat amb la xarxa i altres serveis que abans s’haurien associat al món urbà. Si fa no fa, el futur és això. Ah, i recordin que l’expressió aigua de boca no existeix en català (no la recull el diccionari de l’IEC, ni l’Alcover-Moll, etc.) i la de reg a tesa, que ja no fa anar ningú, sí. Potser que comencem per aquí, no troben?

Aigua per a tothom

Recuperem un article d’Enric Vila publicat al diari AVUI el 2 de juny de 2009 en la línia de pensament del projecte Aigua per Unir

Enric Vila / Historiador i periodista

Ara que tenim els pantans plens i hem superat el pic d’histerisme que va generar la sequera de 2008, podríem tornar a parlar de la gestió de l’aigua. No hi ha moment més dolç per parlar d’escassetat que quan es neda en l’abundància (i perdonin la broma). Ara que la febrada demagògica ha baixat, cal insistir que la gran víctima de la nostra escassetat no és l’Ebre sinó el Ter. És hora de preguntar-se si és assenyat que el 75 per cent de la seva aigua vagi a parar a Barcelona. Llegeixo que Plataforma pel Ter ha portat l’Agència Catalana de l’Aigua als tribunals. Perfecte: també és hora de preguntar-se per què els ecologistes de l’ACA se salten sistemàticament la llei que protegeix el riu gironí. Barcelona és un drac insaciable i cada any voldrà més aigua. El Ter i el Llobregat, els dos rius que l’abasten, baixen cada cop més escanyats. Les pluges d’enguany els han salvat d’una situació desesperada, però la pluja és variable, i la Moreneta no atendrà sempre els precs improvisats dels nostres polítics incompetents. Hem de discutir què fem. Portem l’aigua del Roine, engeguem un pla de dessalinitzadores o seguim els postulats de Compromís per Lleida? Aquest senyors proposen una solució de la qual es parla poc. Es tractaria d’ajudar els pagesos lleidatans a modernitzar el sistema de regadius per tal que aprofitessin millor l’aigua. Asseguren que l’estalvi permetria abastar Barcelona i alleujar el Ter. A més, els diners no anirien a França ni a les elèctriques, sinó que revertirien en el país. Sona bé.

CATALUNYA NO ÉS UNA NACIÓ: MUTUALITZEM-NOS

Article  d’Anna Figuera, publicat a El Singular Digital

“En un petit país com el nostre, on s’esdevé la paradoxa de la ruralització urbana i la urbanització de la ruralia, com encertadament definia el filòsof Ferran Sáez, el Compromís per Lleida mereix ser escoltat”

A, d’Aigua: “El benefici d’uns no pot fer-se en perjudici de la majoria. L’ús productiu de l’aigua no pot servir de trampolí o excusa per a un augment de la contaminació, ni per una pèrdua dels valors ambientals i culturals del territori, sobretot quan aquests valors són el recurs bàsic d’altres activitats econòmiques que actualment són més rendibles i dinàmiques que la mateixa agricultura” (Compromís per Lleida)

“Catalunya no és una nació”. Probablement, amb tot el que està caient, si escoltem algú afirmar amb tanta rotunditat que Catalunya no és una nació, la primera reacció que ens demana el cos és aixecar-nos de la taula ben emprenyats i esbramegar: “Senyors, no sé pas què us heu pensat. Que no vareu veure un milió de persones manifestant-se pels carrers de Barcelona reclamant la independència? Després de tots els greuges encara us atreviu a dir que no som una nació?!… Fins aquí hem arribat. Adéu siau!”. Cop de porta i fins una altra. Però si l’afirmació “Catalunya no és una nació” va acompanyada d’un “perquè no respecta els espais sagrats i no té una visió global del territori”, potser ens indignem, però optarem per aparcar l’orgull per uns instants, continuar asseguts i escoltar què ens volen dir amb això. Perquè, potser, tinguin raó.

Ja fa més de sis anys que més de dos-cents representants de la societat lleidatana (pagesos, empresaris, sindicats, universitat…) van signar el Manifest de Vallbona, reclamant un relat per la Lleida del segle XXI a través de l’aigua, aquest bé comú que genera tanta confrontació entre territoris. El 2007, els mateixos promotors de Vallbona van fer un pas més enllà oferint el Compromís per Lleida, que pretén repensar el projecte del Canal Segarra-Garrigues per apostar per una Catalunya enxarxada hidrològicament. En definitiva, es llençava el repte d’aconseguir un ús harmònic de l’aigua, convençuts que és possible el desenvolupament amb la protecció del territori, economitzant-ne fins a la darrera gota, alleugerint el Ter i retornant a l’Ebre el cabal que necessita. Tot això a dos passos d’una Barcelona assedegada. Una visió inèdita del món rural que no pretén escanyar l’altre món, l’urbà. Han mogut cel i terra perquè se’ls escolti, confabulats al voltant d’un optimisme territorial inusual. S’han trobat amb el silenci polític i amb el rebuig frontal de l’immobilisme tradicional dins les mateixes Terres de Ponent. “Que no ens toquin el xiringuito aquests il•luminats, ara que ja tenim el canal”, s’han hagut d’escoltar. Això no els ha fet enrere. Treballant com a formiguetes, sense seu ni infraestructura bàsica, sense pàgina web, Josep Maria Escribà, Ignasi Aldomà, Joan Cal i Jaume Sellés, entre d’altres, han voltat arreu del país per explicar el seu projecte d’una Lleida del segle XXI a aquells qui els vulguin escoltar.

“Catalunya no és una nació”, deia l’escriptor Antoni Puigverd aquest dissabte, reunit entorn una taula a la Universitat de Lleida. Sota el lema Aigua per Unir, una màxima compartida pel far west i les terres que reguen el riu Ter, es debatia a la capital del Segrià la possibilitat de crear uns vincles entre tots els territoris del país que permetin un correcte ús de l’aigua. Uns vincles mutualitzats. “Catalunya no és una nació perquè no té una visió global del territori”, aclaria Puigverd. I és així. Pensem en una Catalunya sobirana, independent, però fins ara no hem estat capaços de mirar-nos els uns als altres amb generositat. “La mutualitat catalana”, afegia el periodista Enric Juliana. Mutualitat, perquè hem d’aparcar el concepte de solidaritat, tant jerarquitzat, que separa i no uneix, per establir una relació d’igual a igual. En un petit país com el nostre, on s’esdevé la paradoxa de la ruralització urbana i la urbanització de la ruralia, com encertadament definia el filòsof Ferran Sáez, el Compromís per Lleida mereix ser escoltat.

* Avui: Organitzacions i tècnics volen un pacte de l’aigua per a Catalunya

Reclamen la interconnexió de conques, però amb compensacions als territoris excedents. La Plataforma del Ter denuncia incompliments reiterats de les lleis

19/09/10 02:00 – Lleida – Joan Tort

Experts, catedràtics, enginyers industrials i agrònoms, pagesos i representants de diverses organitzacions, com Compromís per Lleida, la Plataforma del Ter o Plataforma en Defensa de l’Ebre, van reclamar ahir a Lleida un gran pacte nacional de l’aigua que permeti la planificació de les necessitats hídriques de Catalunya. És un gran pacte, aprofitant que actualment no hi ha urgències de sequera i preveient els costos, que han de repercutir als usuaris, i les compensacions que han rebre els territoris excedents, és a dir, les terres de Lleida i de l’Ebre.

Aquesta conclusió principal es va debatre ahir en una jornada celebrada a la Universitat de Lleida amb el lema “Aigua per unir”, promoguda pel moviment Compromís per Lleida i la Plataforma del Ter.

Sense embuts ni disputes territorials, aquests col·lectius aposten per la interconnexió de conques, és a dir, transvasar aigua del Roina i del Segre cap a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Són les dues opcions que separen el tripartit de CiU però que Josep Dolz, catedràtic i representant del grup Flumen d’estudis hidràulics, va considerar viables per garantir el futur de Catalunya.

Ara bé, el transvasament del Segre el planteja com una canonada amb aixeta tancada que només s’obri en cas de necessitat, i Lleida hauria de rebre, a canvi, compensacions en inversions i lideratge agroalimentari com a gran reserva de producció alimentària de Catalunya.

Dolz va aportar dades, com ara que les aportacions d’aigua de les conques internes i de l’Ebre en tot el país són semblants, però Lleida i l’Ebre necessiten el 75% dels recursos per regar i l’àrea de Barcelona es queda el 90% de l’aigua per a usos urbans, turístics i industrials.

Un Ter esgotat

Francesc Camps, de la Plataforma del Ter, va afirmar que Barcelona s’aprofita del cabal ecològic del Ter i que aquest riu no arriba al mar perquè anualment es transvasa el 76% de la seva aigua, n’hi hagi prou o no per a la pròpia conca, és a dir, que s’incompleix sistemàticament la llei de 1959 que regula aquest transvasament. L’enginyer Joan Gaya va apostar per dimensionar i planificar la gestió de l’aigua amb tot el que comporti de despesa i garantir-ne la disponibilitat a llarg termini, i Josep Maria Escribà, de Compromís per Lleida, va plantejar que un ens gestioni els usos de l’aigua del canal Segarra-Garrigues, com a infraestructura frontissa entre la Catalunya occidental i l’oriental.